12 de març de 2013

Creure en la nostra escola

Ahir a la reunió amb l'alcalde i l'arquitecte que està duent a terme tot l'estudi d'obres de la nostra escola a la Plaça de Cuba, se'ns va confirmar el que ningú volia i que tampoc no volíem creure; la nostra escola ja no serveix, ella soleta cau, se'n va a terra. Així de clar.

Tal i com ens van explicar, ha estat una sort que no hagi passat cap desgràcia davant l'imminent perill que els defectes estructurals de l'escola suposaven, mentre els nostres fills hi feien vida. Bé, un record molt sentit per al vell, un xic tort i entranyable edifici on hi hem viscut manta vivències que sempre recordarem i que trobarem a faltar molt, moltíssim.

L'alcalde ens ho va dir molt clar; la construcció de la nova escola (Churruca-Lepanto) dependrà de la prioritat que li doni la Generalitat de Catalunya per a poder donar els prop de 5 milions d'euros que suposa la nova construcció. Si ens els donen aviat, la majoria dels que en som afectats podrem veure i viure la nova escola, si la cosa s'allarga, de ben segur que la veurem amb els nostres fills acabant l’ESO o a Batxillerat. I si no la veiem mai més, de nosaltres i només de nosaltres, en dependrà que visqui en plenitud en l’actual ubicació de Torre Llauder.

Us escric aquesta carta des de la profunditat que l'educació dels nostres fills suposa. Us l’adreço perquè ara ja sabem el què volíem saber malgrat no ens agradi i l’he fet perquè el que no podem fer ara és caure en el desànim i abandonar. Tenim un futur incert de retorn al Centre però tenim un present que està a les nostres mans fer-lo créixer. No podem renunciar al projecte Angeleta Ferrer, no ens hem de deixar portar per les solucions fàcils i renunciar a la nostra escola amb la que tanta i tanta gent hi ha confiat i de la que tots (i dic tots) en formem part activa. Hem de tenir molt clar que les escoles les fa la gent (mestres, pares i alumnes) no les fan les parets, hem de continuar formant part de la nostra escola, hem de continuar participant de l'essència Angeleta Ferrer de la qual n'hem begut tots aquests anys i ara toca fer-ho a Torre Llauder, ensenyant, mostrant que estem allà però que som nosaltres, que som Angeleta, amb uns vincles molt ferms amb el centre de la ciutat, amb uns lligams molt clars, amb una sensibilitat que ens uneix i que tot això ho podem seguir desenvolupant a l’edifici on estem ara. No podem deixar una escola que tan estimem sola i arraconada. No la podem deixar morir.

Si això passa haurem fracassat com a comunitat, com a col•lectiu que es volia compromès. Si la nostra pretensió és buscar una nova escola prop de casa, i per tant aquesta no és Angeleta el que farem serà oblidar-la i enterrar-la. Serem capaços de fer-ho? Quin trist final. La demostració d’egoisme és absoluta i s’haurà demostrat que els interessos dels qui marxen són merament personals i de ben poca volada, malgrat omplir-se la boca de frases compromeses. Tot plegat foteses.

Hem de mantenir-nos fidels perquè torni al centre, encara que els nostres fills ja no en formin part. Amb tots aquests anys els qui encara creiem en petits somnis, en petites utopies que ens ajuden a viure, poc o molt ens hem fet l’Angeleta una mica nostra i amb ella la nostra geganta la Galeneta que també ens vol fer companyia en aquets nou camí que a partir d’ahir hem encetat (plegats?).

Prou ho sabem que per a molta gent el canvi d’ubicació els ha suposat un trasbals important que els és molt difícil de superar, s’entendrà que la gent en situacions especials busqui noves escoles en altres ubicacions, però per a una majoria important, el canvi a Torre Llauder ens ha suposat uns canvis ben assumibles, molèsties que abans no teníem i ara se’ns mostren a diari, però que amb bona voluntat i un xic més de feina es poden portar. Siguem sincers; aquestes noves molèsties són prou importants com per canviar d’escola? valen el pes que la desertització i posterior desaparició de l’Angeleta Ferrer pot patir? Pensem-hi, i fem-ho profundament.

Que cruels seríem si baixéssim ara del tren i buscant una nova andana en pugéssim a un altre per allunyar-nos de la nostra Angeleta Ferrer.

Marcel Tarrés